Miércoles, 24 de julio de 2019

Religión en Libertad

Blog

Los monjes mártires de Montserrat (3)

por Victor in vínculis

Conservo en mi biblioteca un librito titulado “Los mártires de Montserrat” publicado en la famosa editorial-librería “La Hormiga de oro” de Barcelona en el año 1952. Se editó con motivo del llamado Concurso Montserratino “Regina Martyrum”.
Aparte del piadoso recuerdo y del homenaje litúrgico que, en su día, les tributó la Comunidad benedictina de Montserrat, tras recoger sus cuerpos y enterrarlos en el Monasterio, alguien concibió la idea “cual si se tratara de un deber sagrado, de tributar a aquellos mártires un homenaje en la ciudad de Barcelona, donde tanto abundan los amigos y admiradores de los mismos”, se lee en la introducción.
Creo que este ha sido el único certamen artístico celebrado en memoria de los mártires españoles de la persecución religiosa de los años 30 y, sobre todo con la cercanía de los sucesos.
En la convocatoria podía leerse “prosiguiendo la difusión y arraigo entre nuestro pueblo de la santa y perenne memoria de los veintitrés excelsos religiosos Mártires del Monasterio Benedictino de la Virgen de Montserrat (1936-1939), y con el fin de ir propulsando su anhelada y triunfal glorificación, un grupo integrado por devotos de nuestra amada Patrona y de la Orden Benedictina, ha organizado el Concurso Montserratino “Regina Martyrum”:
Se concederán tres premios de mil pesetas de cada uno: a la mejor poesía, de métrica libre, en idiomas castellano o catalán; al mejor trabajo en prosa y al mejor dibujo a la pluma, propio para reproducirse en estampa-recordatorio”.
El 23 de septiembre de 1951, en solemne sesión de homenaje a los mártires, se dieron a conocer los premios.
El primer premio de poesía corresponde a una poesía de correctísima factura que, en perfectos endecasílabos, canta en tres tiempos distintos la gloriosa muerte de los monjes mártires. Su autor es Domènec Juncadella y está escrita en catalán. Antes de ofreceros esta hermosa poesía, bajo estas líneas podéis ver el primer premio otorgado a Pablo Maciá Ponsal por el mejor dibujo a la pluma.



 
ALS MARTIRS DE MONTSERRAT
 
I
Si un dia, anant pel món, perdeu l’esment
dels camins de blauet de la infantesa
i us rosega l’enyor, un pensament,
l’animeta mesquina, mig malmesa
 
per tots els vents de l’univers en doina
i us acora l’enuig i se us aferra
per dintre el cor, tot oblidant l’almoina
del dolç amor d’aquest trosset de terra;
 
si un dia se us esmuny la flor del viure
per les rutes del dol i l’enyorança
i acaroneu la joia d’ésser lliure
baldament us corsequi la recança,
 
i amb posat malmirrós tant se us en dóna
la llàgrima que daura les parpelles
i no sabeu el què és passar una estona
amb els ulls mig clavats a les estrelles;
 
si un dia, malaurat, la terra us nega
uns hores de calma benestant
i no us fa tremolar ni us ennuega
aquella mena de calfred d’infant;
 
si d’esguardar el cel blau heu perdut l’esma
i no teniu als ulls l’or d’un estel
i camineu pel món, orbs, en desesma,
sense que us posi al cor dit de mel
 
la garlanda de flors mig ensucrades
amb collarets de rou, i us obri el pit
la frescor virginal de les albades,
o el silenci punyet de mitja nit,
 
si no sabeu el què és una muntanya
amb una Verge coronant el cim,
i una pluja de cors en la peanya,
i en el cambril l’ofrena d’un raïm
 
d’oracions amb l’ànima entendrida
i clara como un urna de cristall;
si d’això que és el goig de nostra vida,
no sabeu ni la punta d’un borrall,
 
pujeu en una albada riallera
la muntanya d’amor dels pelegrins,
quan desvetlla un sospir de primavera
la dolça frescoreta dels camins.
 
Pujeu a aquesta enorme cavalcada
de turons que escantellen l’infinit
i petjeu munts de verd i de brossada,
amb la febre del goig inassolit.
 
Obriu el cor que romania hermètic
a la llum d’aquest cel de Montserrat
i a l’ unció d’aquest paratge ascètic
i al mon de la divina claretat
 
que s’esparpella cada jorn, estesa
sobre els herbeis endomassats d’abril,
i als ulls materns de la gentil Princesa
que il·lumina les ombres del cambril.
 
Veniu a reposar dins l’àuria cleda
on l’amor de la Verge ens fa germans
i on la preguera té mormolls de seda
i apar d’àngels, la veu dels escolans.
 
Deixeu a baix el pla les vostres dèries;
els llavis tensos en un crit de fe,
i amb l’ànima ben neta de misèries,
sota aquest cel tan blau i tan serè,
 
valents, sense la boira d’un desmai
remunteu el camins d’una pitrada
i enceteu la cançó del Virolai
en el cim d’aquesta alta serralada.
 
Llavors, sabreu el que és la joia pura
que hi ha en aquets trosset de Paradís
i us sentireu corprès si el món atura
el seu fresseig en l’aire del pendís.
 
Sabreu el goig de coronar la cima
damunt la cresta aguda dels turons
i veureu, cor-oberts, com regalima
la pau en l’ull gegant dels horitzons.
 
Oïreu, amatents, la piuladissa
com mai l’hàgiu oïda dels ocells
i l’alegre i festosa cantadissa
us vestirà amb angèlics oripells.
 
I adins el Monestir, la Verge bruna
us mirarà amb efluvis maternals
i al pit, llavors, se us hi fondrà una engruna
d’aquelles benaurances virginals.
 
 
 
II
 
Poema d’arbres amb perfums de cedre,
llibre del cel amb aires d’eucologi
simfonia vivent, desmais de pedra
viva, i evocador martirologi;
 
L’odi abrandat amb folla cobejança,
furonejà la pau dels seus camins
i en la irada i terrible trasmudança,
sorgí l’ombra damnada d’assassins.
 
L’alba mullava l’herba de presagis
el cel tombava el davantal de blau
i l’aire s’emplenava de contagis
forjant les acaballes de la pau.
 
Pels senderons ombrius de melangia,
ressonaven angèlics violins...
i escampà filagarses d’alegria
el rosari de mel dels pelegrins.
 
Però al retorn a la ciutat volguda,
fendí llur cor l’oratge de l’esglai:
la joia de la pau era perduda
en el voraç incendi de l’espai.
 
Les columnes de foc eren les teies
que inflamaven els núvols, coronant
el cim de les negroses xemeneies
amb llur flama dantesca, al·lucinant.
 
L’odi vessànic descobrí l’enigma
i desbocà les passions a doll;
damunt la terra es rebolcà l’estigma,
occint la rel del freturat rebroll.
 
I el riu de samg que envermellí les viles,
pujà fins al cimalls del Montserrat;
la fúria que abrandava les pupil·les,
cobejava més sang pel seu regnat.
 
La nit enfosqueïa la muntanya
i esporuguia els cors, tímidament;
rondava els núvols como una ombra estranya,
la malfiança del pressentiment.
 
I arribà el jorn del vergonyós oprobi,
ultratge d’oblidances, inaudit:
Els monjos se’n anaren del cenobi
amb el cor traspassat i dolorit.
 
Emmudiren, llavors, salm i cantades,
s’enfosquia el blauet de l’horitzó
i velava el cristall de les albades,
l’estrall de la punyent dispersió.
 
Vestí franjes de dol l’or de la serra
i llanguia, tristoi, el romaní;
cavalcaven el monstres de la guerra,
sinistres, en el clos montserratí.
 
S’exhaurien les fonts de l’alegria
i els ocells s’aturaven a mig vol
i llançaven ambs randes d’elegia,
planyívols refilets de desconsol.
 
El silenci inundava les carenes
amb una esglaiadora lassitud
i encetava el rosari de llurs penes
la corrúa d’absents, en solitud.
 
Somicaven les verdes oliveres
i les herbes perdien fruit i flor;
el degotís perlat de les roqueres,
tenia trèmuls imminents de plor.
 
L’averany estergia siluetes
d’espant a dins l’espill del xaragall
i en l’hermètic mutisme dels poetes,
el “temple a cel obert”, de Maragall,
 
restava en soledat, sense defensa,
-la Verge era tinguda a bon recés-,
sotjant el crit d’una altra renaixença
i l’albada d’uns dies renouers.
 
Turons auriolats de lluminàries,
ermites desolades, calls deserts,
camins un dia encesos de pregàries
i avui d’angoixa, fosquejant, incerts;
 
Cambril a on la Verge ens acollia
amb la mirada dolça i maternal;
arca dels segles on l’amor floria
com una salvaguarda triomfal;
 
dels “angelets que amb serra d’or serraren
aquells turons per fer-li’n un palau”,
el riu de plors que tendrament vessaren,
llevaren al blau cel un punt de blau.
 
 
 
III
 
Vint-i-tres roses feren companyia
a la Rosa gentil de Caritat
i des llavors, llur flaire embelliria
el jardí gloriós de Montserrat.
 
La mort dels monjos llur triomf advera
i en l’àvol episodi hom els ha vist
caminar per la via dreturera,
humils i mansuets, fidels a Crist.
 
El seu record ens vé nimbat de gloria
 i té ressons de plany i d’aliret;
i estén l’auri domàs de la victòria,
damunt el Monestir de San Benet.
 
Vint-i-tres vides va segar la dalla
oprobiosa del carnatge vil.
Aombrava la trista romanalla,
els ulls materns d’aquest Roser d’abril.
 
Quin foc deuria dur dins les palpebres
la selvatgina xusma d’assassins
i quina nit més densa de tenebres
planaria en la fosca dels camins?
 
Quina fúria mortal els empenyia
al goig satànic i pervers del crim,
quin cor més dur i mesell que no l’obria
la magnitud del fet; en quin abim
 
deurien sedejar les seves ànimes
que no aplacaven la ira no el braó,
l’esguard dels màrtirs dolçament exànimes,
al llavis, la paraula de perdó?
 
¡O rebel·lia ingènita i perversa
ressò d’aquell “Non serviam” de l’avern
que vol occir la humanitat, immersa
dins la flama arborada de l’infern.
 
Arreu sorgien rauxes de follia,
les flors s’envermellien en el branç,
cada alba o cada posta, una agonia
sembrava dins la terra flors de sang.
 
I en el cruent i desolat calvari
els monjos, allunyats del Monestir,
desgranaven les denes del rosari,
esperant l’hora del darrer sospir.
 
Nova sement d’aquella ardent florida,
sang innocent vessada en holocaust
del diví Anyell, Qui va oferir la vida
en l’hora nona d’aquell jorn infaust,
 
caigué en la terra obrint el solc nutrici
que un jorn reverdiria en òptim fruit
d’oracions, en pac del sacrifici
del vint-i-tres germans occits; el buit
 
que deixarien, febles, els seus cossos,
gràvids d’amor, germinaria un jorn
sobre la cendra invicta del seus ossos,
amb grums de vida eterna al seu entorn.
 
Res no hi valdria la rabent tempesta
del odis, assolant la humanitat;
un jorn feliç, seria jorn de festa
pels monjos traspassats, de Montserrat.
 
Lluïrien la palma del martiri
-la vida els fou com un pesombre, lleu-,
i en l’alba benestança de l’empiri,
el premi haurien de les mans de Déu.
 
Tornarien un jorn a l’Abadia<
5€ Tu donativo es vital para mantener Religión en Libertad
10€ Gracias a tu donativo habrá personas que podrán conocer a Dios
50€ Con tu ayuda podremos llevar esperanza a las periferias digitales
Otra cantidad Tu donativo es vital para mantener Religión en Libertad
Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit. Ex facilis officia sapiente recusandae neque, asperiores labore numquam dolorum ut, illo provident voluptatibus.
Si prefieres, contacta con nosotros en el 91 594 09 22 de lunes a viernes de 9:00h a 15:30h
Síguenos en Facebook Síguenos en Twitter

¡No te pierdas las mejores historias de hoy!

Suscríbete GRATIS a nuestra newsletter diaria

Por favor ayúdanos a poder seguir adelante

DONA AHORA